És difícil explicar què és alletar al teu nadó; no se com expressar les meves emocions quan el meu bebé s’alimenta, és relaxa, juga amb i des del meu pit.
Durant l’embaràs vaig estar llegint tot el que queia a les meves mans sobre la lactància. Sempre havia sabut que volia donar el pit, però al principi pensava que ho havia de fer cada 2 o 3 hores, 10 o 15 minuts de cada mamella. Però el dia que el meu fill va néixer tenia clar que: no havia de fer mal, que ho faria a la demanada i que volia i calia fer el pell amb pell.
Però quan Ulisses va néixer sols li vaig poder donar un petó i ràpidament va anar a nounats. Sols va estar allí 12 hores, però van ser les més llargues de la meva vida. I clar, no vaig poder fer el pell amb pell. Jo sabia que això anava a dificultar la lactància però no estava disposada a perdre-la. Així que aquella primera nit, el meu home i jo, a soletes, vàrem estar estimulant els meus pits, amb un tirallet/mamadora cada 3h i 10 minuts de cada mamella.
A les 9 del matí del dia següent vaig arribar a neonatologia, em vaig seure al costat del bressol del meu fill i vaig demanar ajuda per donar el pit. Va ser màgic. Ulisses es va agafar a la meva mamella i va començar a xuclar. Ell sabia perfectament que havia de fer, jo no, però ell no tenia cap dubte.
La segona cosa màgica, de la meva lactància, va ser quan Ulisses ja estava amb nosaltres a l’habitació. Jo em trobava perduda, no sabia que havia de fer, la llet no pujava, Ulisses plorava i a més a més; s’adormia. Així que vaig trucar a les infermeres i va vindre Soraya (mai l’oblidaré) va agafar el meu fill, el va tranquil·litzar, em va despullar, va despullar el meu fill i me’l va posar al pit, molt apegadet a mi i…. vaig fer el pell amb pell. Poques hores després ja tenia llet.
Després d’eixir de l’hospital i durant els 3 o 4 mesos següents els vaig passar asseguda al sofà de ma casa amb el meu fill damunt, alletant. Sols alletava, de dia i de nit, Ulisses dormia damunt de mi; fins i tot jo crec que el sofà de ma casa té un forat amb la forma del meu cul. El meu home, i el pare d’Ulisses, es limitava ha fer possible que jo poguera sobreviure: em donava aigua, em posava la televisió, em passava la pàgina del llibre que estava llegint, em preparava el dinar i el sopar i en algú moment em donava de dinar o de sopar, sempre pendent de nosaltres.
En l’actualitat, el meu fill té 10 mesos, la lactància està ben implantada i la disfrutem tots 3. Ell demana mamelleta cada 2 o 3 hores durant el dia i cada hora o dues per la nit. No, encara no se que és dormir més de 2 hores seguides, però no ho canviaria per res; és meravellós veure com em mira mentre menja, com fem palmetes mentre mama, com es dorm mentre xucla i com em busca la mamella quan em necessitat.
Ara sols pense en tenir una llarga lactància; sé que ell no recordarà aquesta època de la seva vida, ja sé que algun dia no em necessitarà com ho fa ara i també se que açò és sa i necessari. Però si que m’agradaria que recordara la seva lactància.